Llibertat d'Expressió

Reprodueixo íntegrament la nota que han tingut penjada a la seva web, perquè des d'aquesta tarda (21 de juliol) està fora de servei.

------------------------------------------------------------------------------------------
¿ 20 de Julio de 2007?
Escribimos esta nota el viernes, 20 de Julio de 2007, a las 19h. Tenemos la redacción llena de medios de comunicación que nos preguntan el por qué del secuestro de la revista. No sabemos qué responderles. El Jueves ha publicado decenas, cientos de dibujos sobre la familia real ( y sobre políticos, famosos, la ETA y todo lo que se mueve). Incluso hemos publicado un libro, TOCANDO LOS BORBONES, un tomazo de 350 páginas que recopilaba los dibujos más divertidos.
Somos humoristas gráficos y trabajamos conscientes de que nuestra obligación, lo que nos piden los lectores, es que exploremos el límite de la libertad de expresión. Podemos aceptar que, incluso, en alguna ocasión, lo podamos traspasar . Gajes del oficio. Si nos pasamos para eso están los tribunales pero...¿un secuestro? ¿ la policía recorriendo los quioscos de todo el país retirando nuestra revista? ¿ De verdad escribimos esto el 20 de Julio del 2007?

------------------------------------------------------------------------------------------

Per molt que les autoritats vulguin, no es poden posar portes al camp.

Anem acabant...

i com a clausura de les entrades d'aquest bloc dedicades a la comunicació oral i fent gala de bon humor, que comença per saber riure's d'un mateix, a continuació us deixo un vídeo que parla per si sol. Disculpeu les paraules gruixudes que en ell surten, no han estat mesurades.

Volia fer la ja clàssica intro de les sèries de moda: previously on... (my blog), però com que no estava per tantes floritures i a l'entrada anterior ja hi trobareu el "previously", doncs no ho he trobat necessari.



PD: En la gravació d'aquestes escenes no s'ha maltractat cap animal, excepte alguns centenars de milers d'àcars.
També voldria aprofitar per agrair-me a mi mateix les hores dedicades a veure els Simpsons. El meu petit homenatge a la sèrie està en l'efecte cortineta d'estrella de transició entre els diferents talls.

Ladies and Gentelman...

"Now the moment you've all been waiting for..." No, no és el the world famous Jack Rabbit slims twist contest de Pulp Fiction. No puc dir si és millor o pitjor; simplement diferent, com deia aquell. Us presento el meu primer videocast. Apreneu com no s'han de fer aquestes coses.

PD: ara sí, the world famous Jack Rabbit slims twist contest, per treure el mal gust de boca que us hagi pogut quedar. (engegueu els altaveus)

Gent, molt bon estiu a tothom!

Podcasting

Què és el podcasting? Què és un podcast? Són les preguntes que em venen al cap ara que m'estic plantejant com fer el vídeo per l'assignatura. Davant d'aquests dubtes, m'he dirigit cap a la wiquipedia (on si no trobar aquesta mena d'informació, certament ordenada i detallada).

Doncs res, m'he passejat per entre les pàgines que l'entrada podcast té en aquest compendi d'informació i d'aquest he saltat a l'entrada específica de la història del podcasting. Breument, només dir que el terme podcasting es pot dir que oficialment neix el 12 de febrer de 2004 (interessant el tema de datar el naixement d'una paraula, no?). Però com a concepte puc recordar que jo ja practicava el podcast quan era petit. Qui no ha gravat mai un programa de TV o alguna cançó de la ràdio per escoltar-la o tornar-lo a veure en un altra moment? I si la cançó agrada, perquè no repetir-la una i altra vegada fins que la neurona quedi saturada?

Quina és al novetat del podcast? A part de l'ús de noves tecnologies per al tractament digital de la informació, el fet que et puguis sindicar a aquelles pàgines que pengen continguts audiovisuals representa la gran novetat d'aquest món comunicatiu.

Doncs a mi no em sembla que n'hi hagi per tant. Per una banda, està molt bé que les emissions radiofòniques tinguin la seva presència digital aptes i pensades per a poder ser descarregades a gust de l'oient, normalment a través de la pàgina de la pròpia emissora. Però per l'altra, no crec que l'esforç que representa per a un internauta mitjà mantenir un podcast en actiu sigui recompensat. En aquests casos en què algú vol fer-se sentir, l'opció òptima per escollir crec que és la dels blocs. Si més no, és més factible que les opinions d'un arribin a més gent possiblement interessada, a part que el manteniment i dedicació que comporta no és ni una desena part del que suposa un podcast.

En fi, que trobo que tenir els coneixements tècnics per fer un podcast és útil (el saber no ocupa lloc) però que hàgim de perdre el temps per fer-ne un i aquestes alçades de curs, on estem més pendents d'altres coses, ja no em sembla tan encertat.

Temps mort

Ja sé que en l'últim post deia que em queixaria de la descompensació entre assignatures, però què hi farem.

Ahir vaig estar mirant els cinquens partits de les semifinals de la lliga ACB i, segurament per algun descuid del realitzador de televisió -que no va tallar la retransmissió per la publicitat-, em vaig poder fixar en la feina que feien els entrenadors durant un temps mort.

Seixanta segons. Un minut. Aquest és el temps que té per explicar una jugada guanyadora abans que acabi el temps del període. Potser per aquesta situació, fins i tot sobra temps. Però per intentar canviar un tendència negativa, per reordenar les ments dels seus jugadors, un temps mort només és un sospir (Sus pirais, princesa? Diu: No, me quedo). Però tot i així, els entrenadors ho proven, i en alguns casos ho aconsegueixen. Feina lloable de concreció d'unes determinades idees en un temps molt curt. Un bon exemple de comunicació oral.

P.D: escric aquesta entrada des del silenci d'una aula on estan fent un examen que m'ha tocat vigilar. Una curiosa sensació aquesta d'estar a l'altra banda de la taula de professor.

P.P.D: tinc el bloc vigilat pel google analytics. Aquesta eina hem permet veure quin és en trànsit del bloc. He tingut unes visites recents, segur que per error, de Boston, Saskatoon i Montreal! (són els puntets vermells que hi ha a Amèrica del Nord en el clustermap). Però encara no he arribat a les 100 visites, majoritàriament meves.

Problemes de comunicació

Això és el que hem tingut bastants, per no dir la majoria, per no dir tots, els alumnes del Màster de Medi Ambient. De fet, el que hem tingut és manca d'informació.

Les assignatures transversals de POP hem hagut d'intuir-ne el seu contingut a través, únicament i exclusiva, del propi nom. Certament arriscat i, producte de la incertesa, en algunes l'assignatura responia a les expectatives i en d'altres casos, ni per casualitat. Un cop matriculats, la informació disponible experimenta un cert creixement, però no deixa de ser insuficient.

El cas més flagrant és el de l'assignatura "Fonaments Matemàtics per a la recerca avançada". Aquesta assignatura, de caràcter transversal, ha despertat molt malestar entre l'alumnat. Primer pel desconeixement dels continguts que s'impartirien i dels requisits mínims per a poder cursar-la (en el meu cas se'm va dir que les primeres sessions serien de caràcter introductori, per anivellar el grup, i encara ho espero). I segon, i més greu, perquè aquesta assignatura hauria d'haver acabat la primera setmana de març, amb les dues últimes sessions, però per tot un cúmul de despropòsits, no hi havia un determinat programari necessari per al desenvolupament de les dues últimes sessions i, tot i que el professor ens va dir que mouria els fils pertinents per a poder disposar del programari i que ens avisaria aquella mateixa setmana per trobar uns dies de la segona quinzena d'abril, encara estem esperant. Fins i tot, jo mateix li vaig estar enviant algun correu a ell i als altres professors de l'assignatura, però com he dit, encara és hora que ens digui alguna cosa (un dels altres professors sí que em va donar contesta, però no solució).

En definitiva, el grau d'exigència que els professors ens estant exigint no és reflex de la seva professionalitat.

P.D: en el següent em queixaré de les hores de feina que hem de dedicar a les diferents assignatures i de la desproporcionalitat existent. Per mostra, un botó: 1/4 de 6 > 3? Doncs en aquest màster sembla que sí.

Que bonics són els anuncis...

...que fan a televisió, deia la cançó de la Trinca. I continuava més endenvant dient: ...quin poder de persuasió... De fet, d'això tracta la publicitat, de persuadir a l'espectador, oient, lector, transeünt, conductor,... ningú no se n'escapa, ja que ens bombardeja constantment. I aconsegueixen el seu propòsit: vendre.

La publicitat ha utilitzat molts mètodes per vendre el producte de torn, però els anuncis més controvertits són aquells que, literalment, toquen la fibra. És un model de comunicació molt agressiu, que juga amb els sentiments del receptor, fent-li creure en una vida millor si no fa allò que li aconsella (per no dir que obliga a fer).

Quan era petit, m'agradaven molt els anuncis i fins i tots els meus pares els havien arribat a gravar per tal de tenir-me distret mentre em donaven el menjar. Encara em continuen agradant, sempre que no me'ls miri com a consumidor i entenent que hi ha veritables despropòsits com també hi ha programes dolents o pel·lícules infumables. Perquè també tinc clar que la publicitat és la perversió del sistema capitalista: gastar diners uns per a què d'altres en gastin més. Aquesta és una idea del discurs de Serge Latouche i que trobo molt encertada.

Seria possible que la publicitat, ara una eina perversa, fos la clau per aconseguir un canvi radical, un canvi de paradigma, avançar i deixar enrera la societat del consum? Qui seria capaç de destinar recursos per influir en els hàbits dels habitants, no d'aquest planeta sinó d'aquell 20% que consumeix més del 80%, que som els qui realment tenim la culpa de la situació actual?

Tots els camins duen a Roma

Bé, això és el que ens han dit sempre perquè en un moment concret de la nostra història això va ser així. També es pot entedre com: facis el que facis, acabaràs allà mateix. Però el meu intrès està en el sentit original i veureu perquè.

L'altre dia em van aturar davant del Núria d'aquí Girona i em van demanar per un carrer que estava allà mateix i de seguida vaig poder orientar el meu interlocutor. No vam tenir cap problema de comunicació.

Però la situació em va fer recular en la meva memòria i vaig recordar una situació semblant però francament surealista. Deuria tenir uns 12 o 13 anys quan em dirigia amb bicicleta cap a la platja. Sóc de Palafrugell, poble costaner però el nucli dista uns 3 quilòmetres de la costa. Em trobava en aquest punt, a l'autovia de Calella-Llafranc quan, al vell mig, un automovilista em reclama la meva atenció. M'hi acosto tot encuriosit i quan em pregunta em deixa totalment descolocat. Em va demanar com s'arribava a Banyoles! A més de 40 quilòmetres d'on ens trobàvem. Normalment, la gent pregunta per un lloc, carrer, el que sigui, que està a la vora del lloc on es troba i qui li respon sap prou bé com arribar-hi, però no va ser aquest el cas.

Tot això és per explicar que davant de preguntes que no sabem respondre o que en aquell precís moment t'agafen desprevingut i tampoc se sabem respondre, més val agafar-s'ho com millor es pugui i buscar una solució que sigui bona per a les dues parts, com algunes de les possibilitats que ens va exposar el professor a l'última sessió de l'assignatura.

Ah, per cert, com bonament vaig poder, el vaig encaminar cap a la carretera de Girona, però si va acabar a Banyoles o Roma això no ho sabré mai.

La millor comunicació científica

Corria l'any 2007 i el món era... tal i com el coneixem avui, però alguna cosa va canviar.

Avui m'han fet arribar, sabent de la meva recent afecció a les comunicacions orals, i potser també pensant en què molt probablement acabaré passant per una o vàries experiències semblants, aquest vídeo.

No sé si cal comentar-lo, però sí que CAL veure'l. No només experimentem una powerpointització de la comunicació sinó que també a una houserització de la manera de viure.

P.D: Potser aquestes vaques haurien de patrocinar el ponent.

P.P.D: anant agafant idees pel vídeo-podcast.

Astronomia al carrer

Ahir al vespre i seguint una convocatòria internacional, un amic i jo mateix vam sortir al carrer amb els nostres telescopis per dur l'astronomia a la gent.

La convocatòria, com sol passar amb aquesta mena d'actes, procedia d'Estats Units, més concretament de l'agrupació Sidewalk Astronomers, que en homenatge al seu fundador, John Dobson, va organitzar aquest esdeveniment, seguint un dels seus objectius: fer que la gent tingui l'oportunitat de veure a través d'un telescopi.

Normalment, els afeccionats a l'astronomia solen tenir els seus hàbits d'observació, ja sigui des del pati de casa seva, o bé agafant el cotxe i fent uns quants quilòmetres per allunyar-se de la contaminació lumínica dels nostres pobles i ciutats. Però d'aquesta manera és molt difícil de fer arribar les meravelles dels nostres cels a la gent. Per això ahir a la nit va ser diferent. No es tractava de buscar les millors condicions per veure vés-a-saber quina galàxia, sinó de sortir al carrer, expressament a algun lloc concorregut i deixar que la gent gaudís.

Durant les aproximadament 3 hores que vam tenir els nostres 2 telescopis muntats varen ser més de 350 les persones que, encuriosits, cridats per la gernació que ens envoltava, arrossegats pels fills/es, o a l'inrevés, van tenir la possibilitat de veure la Lluna i Saturn, dos dels objectes més fascinats que aquestes nits veiem damunt dels nostres caps. I per mostra, un botó: aquí una imatge presa en plena concurrència.

Una de les mancances que acusen els científics és la de fer arribar el seu coneixement al gran públic. I a aquest repte vam intentar fer front responent a les contínues preguntes que ens feien la gent, a part de què estàvem fent allà. Preguntes com les fases de la Lluna, perquè Saturn té anells i d'altres que ens semblen bàsiques veiem que realment no estan respostes per molta gent.

En definitiva, actes com aquests haurien de ser més habituals, que la ciència surti literalment al carrer, que contesti les preguntes que la gent té per molt bàsiques que puguin ser o semblar. D'aquesta manera crec que uns i altres hi sortirem guanyant, sense tancar-nos cadascú en un recipient hermètic per aïllar-nos de la resta del món.

Apologies

Si busquem a un diccionari qualsevol l'entrada "apologia" a part de la definició, obtenim l'etimologia o procedència de la paraula. En aquest cas l'hem heretada sense modificacions del grec a través del llatí, i tenia el mateix significat amb la que la utilitzem nosaltres.

Gràcies als mitjans de comunicació aquesta paraula té un significat pejoratiu. Se l'associa al terrorisme, al nazisme, la xenofòbia,... per descriure aquells qui defensen aquestes ideologies i/o actes.

Però d'apologetes n'hi ha de moltes classes i jo voldria aprofitar aquestes quatre ratlles per recordar a Sòcrates. El seu discurs més celebèrrim és el de la seva pròpia defensa davant dels jurats atenencs que el condemnaven a mort. En aquest discurs, que a nosaltres ens ha arribat de la mà d'un dels seus deixebles -Plató-, però també gràcies a Jenofont, hi trobem exemplificada part de la vida de l'atenenc i, no les seves ensenyances, sinó la seva forma d'aportar coneixement a aquells que el volgueren escoltar. Però la seva habilitat discursiva i argumentativa va ser alhora la seva perdició, ja que va crear-se enemistats entre aquells que se les tenien de savis i poderosos quan els feia veure que no n'hi havia per tant.

Quan diem que tot està inventat, no diem pas cap mentida. En les habilitats oratòries, els grecs clàssics així ens ho demostren. I aquest exemple que he volgut aquí comentar crec que és un dels més nobles usos que un ser humà pot fer de la paraula: defensar la seva pròpia vida sense perjudici de la vida d'altri.

Per acabar, us deixo un vídeo on es pot veure una representació teatral actual del discurs de defensa de Sòcrates.

Addicte a un videolog

De formes d'expressar-nos n'hi ha moltes i gràcies a Internet n'hem descobert de noves i molta gent s'ha vist capacitada per mostrar les seves inquietuds al món virtual (real).

He de confessar que des que vaig descobrir aquest videolog, que fa més d'un any que existeix, espero amb expectació l'actualització setmanal.

Tal com diu el protagonista, cada diumenge i amb la ressaca conseqüent després d'una nit desenfrenada, aquest operari d'una grua, que ronda la trentena, s'asseu davant de la càmera i durant escassos minuts explica les seves vivències personals. En realitat però, és una sèrie on s'hi expliquen les diferents situacions i relacions que tenen els personatges en una ficció que sovint supera la realitat.

Tot això no treu el més que notable esforç de guió que hi ha al darrera d'una cosa aparentment tan senzilla. Des del meu parer, és un molt bon exemple de com es pot crear una trama i resoldre's en tant sols un parell de minuts i que no desentoni amb el tarannà general de la sèrie.

A més, la constant aparició de referents per a una generació amb la qual m'hi sento totalment identificat així com per l'ús del sentit de l'humor, són factors determinants per entendre l'èxit que tenen aquests joves. Èxit que es tradueix en els honors que rep setmanalment l'actualització del videolog al youtube.

En definitiva, no és que en vulgui fer publicitat, però quan alguna cosa sobresurt de la mitjana, crec que val la pena donar-la a conèixer, encara que sigui tard.