Tots els camins duen a Roma

Bé, això és el que ens han dit sempre perquè en un moment concret de la nostra història això va ser així. També es pot entedre com: facis el que facis, acabaràs allà mateix. Però el meu intrès està en el sentit original i veureu perquè.

L'altre dia em van aturar davant del Núria d'aquí Girona i em van demanar per un carrer que estava allà mateix i de seguida vaig poder orientar el meu interlocutor. No vam tenir cap problema de comunicació.

Però la situació em va fer recular en la meva memòria i vaig recordar una situació semblant però francament surealista. Deuria tenir uns 12 o 13 anys quan em dirigia amb bicicleta cap a la platja. Sóc de Palafrugell, poble costaner però el nucli dista uns 3 quilòmetres de la costa. Em trobava en aquest punt, a l'autovia de Calella-Llafranc quan, al vell mig, un automovilista em reclama la meva atenció. M'hi acosto tot encuriosit i quan em pregunta em deixa totalment descolocat. Em va demanar com s'arribava a Banyoles! A més de 40 quilòmetres d'on ens trobàvem. Normalment, la gent pregunta per un lloc, carrer, el que sigui, que està a la vora del lloc on es troba i qui li respon sap prou bé com arribar-hi, però no va ser aquest el cas.

Tot això és per explicar que davant de preguntes que no sabem respondre o que en aquell precís moment t'agafen desprevingut i tampoc se sabem respondre, més val agafar-s'ho com millor es pugui i buscar una solució que sigui bona per a les dues parts, com algunes de les possibilitats que ens va exposar el professor a l'última sessió de l'assignatura.

Ah, per cert, com bonament vaig poder, el vaig encaminar cap a la carretera de Girona, però si va acabar a Banyoles o Roma això no ho sabré mai.

La millor comunicació científica

Corria l'any 2007 i el món era... tal i com el coneixem avui, però alguna cosa va canviar.

Avui m'han fet arribar, sabent de la meva recent afecció a les comunicacions orals, i potser també pensant en què molt probablement acabaré passant per una o vàries experiències semblants, aquest vídeo.

No sé si cal comentar-lo, però sí que CAL veure'l. No només experimentem una powerpointització de la comunicació sinó que també a una houserització de la manera de viure.

P.D: Potser aquestes vaques haurien de patrocinar el ponent.

P.P.D: anant agafant idees pel vídeo-podcast.

Astronomia al carrer

Ahir al vespre i seguint una convocatòria internacional, un amic i jo mateix vam sortir al carrer amb els nostres telescopis per dur l'astronomia a la gent.

La convocatòria, com sol passar amb aquesta mena d'actes, procedia d'Estats Units, més concretament de l'agrupació Sidewalk Astronomers, que en homenatge al seu fundador, John Dobson, va organitzar aquest esdeveniment, seguint un dels seus objectius: fer que la gent tingui l'oportunitat de veure a través d'un telescopi.

Normalment, els afeccionats a l'astronomia solen tenir els seus hàbits d'observació, ja sigui des del pati de casa seva, o bé agafant el cotxe i fent uns quants quilòmetres per allunyar-se de la contaminació lumínica dels nostres pobles i ciutats. Però d'aquesta manera és molt difícil de fer arribar les meravelles dels nostres cels a la gent. Per això ahir a la nit va ser diferent. No es tractava de buscar les millors condicions per veure vés-a-saber quina galàxia, sinó de sortir al carrer, expressament a algun lloc concorregut i deixar que la gent gaudís.

Durant les aproximadament 3 hores que vam tenir els nostres 2 telescopis muntats varen ser més de 350 les persones que, encuriosits, cridats per la gernació que ens envoltava, arrossegats pels fills/es, o a l'inrevés, van tenir la possibilitat de veure la Lluna i Saturn, dos dels objectes més fascinats que aquestes nits veiem damunt dels nostres caps. I per mostra, un botó: aquí una imatge presa en plena concurrència.

Una de les mancances que acusen els científics és la de fer arribar el seu coneixement al gran públic. I a aquest repte vam intentar fer front responent a les contínues preguntes que ens feien la gent, a part de què estàvem fent allà. Preguntes com les fases de la Lluna, perquè Saturn té anells i d'altres que ens semblen bàsiques veiem que realment no estan respostes per molta gent.

En definitiva, actes com aquests haurien de ser més habituals, que la ciència surti literalment al carrer, que contesti les preguntes que la gent té per molt bàsiques que puguin ser o semblar. D'aquesta manera crec que uns i altres hi sortirem guanyant, sense tancar-nos cadascú en un recipient hermètic per aïllar-nos de la resta del món.

Apologies

Si busquem a un diccionari qualsevol l'entrada "apologia" a part de la definició, obtenim l'etimologia o procedència de la paraula. En aquest cas l'hem heretada sense modificacions del grec a través del llatí, i tenia el mateix significat amb la que la utilitzem nosaltres.

Gràcies als mitjans de comunicació aquesta paraula té un significat pejoratiu. Se l'associa al terrorisme, al nazisme, la xenofòbia,... per descriure aquells qui defensen aquestes ideologies i/o actes.

Però d'apologetes n'hi ha de moltes classes i jo voldria aprofitar aquestes quatre ratlles per recordar a Sòcrates. El seu discurs més celebèrrim és el de la seva pròpia defensa davant dels jurats atenencs que el condemnaven a mort. En aquest discurs, que a nosaltres ens ha arribat de la mà d'un dels seus deixebles -Plató-, però també gràcies a Jenofont, hi trobem exemplificada part de la vida de l'atenenc i, no les seves ensenyances, sinó la seva forma d'aportar coneixement a aquells que el volgueren escoltar. Però la seva habilitat discursiva i argumentativa va ser alhora la seva perdició, ja que va crear-se enemistats entre aquells que se les tenien de savis i poderosos quan els feia veure que no n'hi havia per tant.

Quan diem que tot està inventat, no diem pas cap mentida. En les habilitats oratòries, els grecs clàssics així ens ho demostren. I aquest exemple que he volgut aquí comentar crec que és un dels més nobles usos que un ser humà pot fer de la paraula: defensar la seva pròpia vida sense perjudici de la vida d'altri.

Per acabar, us deixo un vídeo on es pot veure una representació teatral actual del discurs de defensa de Sòcrates.

Addicte a un videolog

De formes d'expressar-nos n'hi ha moltes i gràcies a Internet n'hem descobert de noves i molta gent s'ha vist capacitada per mostrar les seves inquietuds al món virtual (real).

He de confessar que des que vaig descobrir aquest videolog, que fa més d'un any que existeix, espero amb expectació l'actualització setmanal.

Tal com diu el protagonista, cada diumenge i amb la ressaca conseqüent després d'una nit desenfrenada, aquest operari d'una grua, que ronda la trentena, s'asseu davant de la càmera i durant escassos minuts explica les seves vivències personals. En realitat però, és una sèrie on s'hi expliquen les diferents situacions i relacions que tenen els personatges en una ficció que sovint supera la realitat.

Tot això no treu el més que notable esforç de guió que hi ha al darrera d'una cosa aparentment tan senzilla. Des del meu parer, és un molt bon exemple de com es pot crear una trama i resoldre's en tant sols un parell de minuts i que no desentoni amb el tarannà general de la sèrie.

A més, la constant aparició de referents per a una generació amb la qual m'hi sento totalment identificat així com per l'ús del sentit de l'humor, són factors determinants per entendre l'èxit que tenen aquests joves. Èxit que es tradueix en els honors que rep setmanalment l'actualització del videolog al youtube.

En definitiva, no és que en vulgui fer publicitat, però quan alguna cosa sobresurt de la mitjana, crec que val la pena donar-la a conèixer, encara que sigui tard.