Tots els camins duen a Roma
Bé, això és el que ens han dit sempre perquè en un moment concret de la nostra història això va ser així. També es pot entedre com: facis el que facis, acabaràs allà mateix. Però el meu intrès està en el sentit original i veureu perquè.
L'altre dia em van aturar davant del Núria d'aquí Girona i em van demanar per un carrer que estava allà mateix i de seguida vaig poder orientar el meu interlocutor. No vam tenir cap problema de comunicació.
Però la situació em va fer recular en la meva memòria i vaig recordar una situació semblant però francament surealista. Deuria tenir uns 12 o 13 anys quan em dirigia amb bicicleta cap a la platja. Sóc de Palafrugell, poble costaner però el nucli dista uns 3 quilòmetres de la costa. Em trobava en aquest punt, a l'autovia de Calella-Llafranc quan, al vell mig, un automovilista em reclama la meva atenció. M'hi acosto tot encuriosit i quan em pregunta em deixa totalment descolocat. Em va demanar com s'arribava a Banyoles! A més de 40 quilòmetres d'on ens trobàvem. Normalment, la gent pregunta per un lloc, carrer, el que sigui, que està a la vora del lloc on es troba i qui li respon sap prou bé com arribar-hi, però no va ser aquest el cas.
Tot això és per explicar que davant de preguntes que no sabem respondre o que en aquell precís moment t'agafen desprevingut i tampoc se sabem respondre, més val agafar-s'ho com millor es pugui i buscar una solució que sigui bona per a les dues parts, com algunes de les possibilitats que ens va exposar el professor a l'última sessió de l'assignatura.
Ah, per cert, com bonament vaig poder, el vaig encaminar cap a la carretera de Girona, però si va acabar a Banyoles o Roma això no ho sabré mai.
L'altre dia em van aturar davant del Núria d'aquí Girona i em van demanar per un carrer que estava allà mateix i de seguida vaig poder orientar el meu interlocutor. No vam tenir cap problema de comunicació.
Però la situació em va fer recular en la meva memòria i vaig recordar una situació semblant però francament surealista. Deuria tenir uns 12 o 13 anys quan em dirigia amb bicicleta cap a la platja. Sóc de Palafrugell, poble costaner però el nucli dista uns 3 quilòmetres de la costa. Em trobava en aquest punt, a l'autovia de Calella-Llafranc quan, al vell mig, un automovilista em reclama la meva atenció. M'hi acosto tot encuriosit i quan em pregunta em deixa totalment descolocat. Em va demanar com s'arribava a Banyoles! A més de 40 quilòmetres d'on ens trobàvem. Normalment, la gent pregunta per un lloc, carrer, el que sigui, que està a la vora del lloc on es troba i qui li respon sap prou bé com arribar-hi, però no va ser aquest el cas.
Tot això és per explicar que davant de preguntes que no sabem respondre o que en aquell precís moment t'agafen desprevingut i tampoc se sabem respondre, més val agafar-s'ho com millor es pugui i buscar una solució que sigui bona per a les dues parts, com algunes de les possibilitats que ens va exposar el professor a l'última sessió de l'assignatura.
Ah, per cert, com bonament vaig poder, el vaig encaminar cap a la carretera de Girona, però si va acabar a Banyoles o Roma això no ho sabré mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada