Que bonics són els anuncis...

...que fan a televisió, deia la cançó de la Trinca. I continuava més endenvant dient: ...quin poder de persuasió... De fet, d'això tracta la publicitat, de persuadir a l'espectador, oient, lector, transeünt, conductor,... ningú no se n'escapa, ja que ens bombardeja constantment. I aconsegueixen el seu propòsit: vendre.

La publicitat ha utilitzat molts mètodes per vendre el producte de torn, però els anuncis més controvertits són aquells que, literalment, toquen la fibra. És un model de comunicació molt agressiu, que juga amb els sentiments del receptor, fent-li creure en una vida millor si no fa allò que li aconsella (per no dir que obliga a fer).

Quan era petit, m'agradaven molt els anuncis i fins i tots els meus pares els havien arribat a gravar per tal de tenir-me distret mentre em donaven el menjar. Encara em continuen agradant, sempre que no me'ls miri com a consumidor i entenent que hi ha veritables despropòsits com també hi ha programes dolents o pel·lícules infumables. Perquè també tinc clar que la publicitat és la perversió del sistema capitalista: gastar diners uns per a què d'altres en gastin més. Aquesta és una idea del discurs de Serge Latouche i que trobo molt encertada.

Seria possible que la publicitat, ara una eina perversa, fos la clau per aconseguir un canvi radical, un canvi de paradigma, avançar i deixar enrera la societat del consum? Qui seria capaç de destinar recursos per influir en els hàbits dels habitants, no d'aquest planeta sinó d'aquell 20% que consumeix més del 80%, que som els qui realment tenim la culpa de la situació actual?