Podcasting

Què és el podcasting? Què és un podcast? Són les preguntes que em venen al cap ara que m'estic plantejant com fer el vídeo per l'assignatura. Davant d'aquests dubtes, m'he dirigit cap a la wiquipedia (on si no trobar aquesta mena d'informació, certament ordenada i detallada).

Doncs res, m'he passejat per entre les pàgines que l'entrada podcast té en aquest compendi d'informació i d'aquest he saltat a l'entrada específica de la història del podcasting. Breument, només dir que el terme podcasting es pot dir que oficialment neix el 12 de febrer de 2004 (interessant el tema de datar el naixement d'una paraula, no?). Però com a concepte puc recordar que jo ja practicava el podcast quan era petit. Qui no ha gravat mai un programa de TV o alguna cançó de la ràdio per escoltar-la o tornar-lo a veure en un altra moment? I si la cançó agrada, perquè no repetir-la una i altra vegada fins que la neurona quedi saturada?

Quina és al novetat del podcast? A part de l'ús de noves tecnologies per al tractament digital de la informació, el fet que et puguis sindicar a aquelles pàgines que pengen continguts audiovisuals representa la gran novetat d'aquest món comunicatiu.

Doncs a mi no em sembla que n'hi hagi per tant. Per una banda, està molt bé que les emissions radiofòniques tinguin la seva presència digital aptes i pensades per a poder ser descarregades a gust de l'oient, normalment a través de la pàgina de la pròpia emissora. Però per l'altra, no crec que l'esforç que representa per a un internauta mitjà mantenir un podcast en actiu sigui recompensat. En aquests casos en què algú vol fer-se sentir, l'opció òptima per escollir crec que és la dels blocs. Si més no, és més factible que les opinions d'un arribin a més gent possiblement interessada, a part que el manteniment i dedicació que comporta no és ni una desena part del que suposa un podcast.

En fi, que trobo que tenir els coneixements tècnics per fer un podcast és útil (el saber no ocupa lloc) però que hàgim de perdre el temps per fer-ne un i aquestes alçades de curs, on estem més pendents d'altres coses, ja no em sembla tan encertat.

Temps mort

Ja sé que en l'últim post deia que em queixaria de la descompensació entre assignatures, però què hi farem.

Ahir vaig estar mirant els cinquens partits de les semifinals de la lliga ACB i, segurament per algun descuid del realitzador de televisió -que no va tallar la retransmissió per la publicitat-, em vaig poder fixar en la feina que feien els entrenadors durant un temps mort.

Seixanta segons. Un minut. Aquest és el temps que té per explicar una jugada guanyadora abans que acabi el temps del període. Potser per aquesta situació, fins i tot sobra temps. Però per intentar canviar un tendència negativa, per reordenar les ments dels seus jugadors, un temps mort només és un sospir (Sus pirais, princesa? Diu: No, me quedo). Però tot i així, els entrenadors ho proven, i en alguns casos ho aconsegueixen. Feina lloable de concreció d'unes determinades idees en un temps molt curt. Un bon exemple de comunicació oral.

P.D: escric aquesta entrada des del silenci d'una aula on estan fent un examen que m'ha tocat vigilar. Una curiosa sensació aquesta d'estar a l'altra banda de la taula de professor.

P.P.D: tinc el bloc vigilat pel google analytics. Aquesta eina hem permet veure quin és en trànsit del bloc. He tingut unes visites recents, segur que per error, de Boston, Saskatoon i Montreal! (són els puntets vermells que hi ha a Amèrica del Nord en el clustermap). Però encara no he arribat a les 100 visites, majoritàriament meves.

Problemes de comunicació

Això és el que hem tingut bastants, per no dir la majoria, per no dir tots, els alumnes del Màster de Medi Ambient. De fet, el que hem tingut és manca d'informació.

Les assignatures transversals de POP hem hagut d'intuir-ne el seu contingut a través, únicament i exclusiva, del propi nom. Certament arriscat i, producte de la incertesa, en algunes l'assignatura responia a les expectatives i en d'altres casos, ni per casualitat. Un cop matriculats, la informació disponible experimenta un cert creixement, però no deixa de ser insuficient.

El cas més flagrant és el de l'assignatura "Fonaments Matemàtics per a la recerca avançada". Aquesta assignatura, de caràcter transversal, ha despertat molt malestar entre l'alumnat. Primer pel desconeixement dels continguts que s'impartirien i dels requisits mínims per a poder cursar-la (en el meu cas se'm va dir que les primeres sessions serien de caràcter introductori, per anivellar el grup, i encara ho espero). I segon, i més greu, perquè aquesta assignatura hauria d'haver acabat la primera setmana de març, amb les dues últimes sessions, però per tot un cúmul de despropòsits, no hi havia un determinat programari necessari per al desenvolupament de les dues últimes sessions i, tot i que el professor ens va dir que mouria els fils pertinents per a poder disposar del programari i que ens avisaria aquella mateixa setmana per trobar uns dies de la segona quinzena d'abril, encara estem esperant. Fins i tot, jo mateix li vaig estar enviant algun correu a ell i als altres professors de l'assignatura, però com he dit, encara és hora que ens digui alguna cosa (un dels altres professors sí que em va donar contesta, però no solució).

En definitiva, el grau d'exigència que els professors ens estant exigint no és reflex de la seva professionalitat.

P.D: en el següent em queixaré de les hores de feina que hem de dedicar a les diferents assignatures i de la desproporcionalitat existent. Per mostra, un botó: 1/4 de 6 > 3? Doncs en aquest màster sembla que sí.

Que bonics són els anuncis...

...que fan a televisió, deia la cançó de la Trinca. I continuava més endenvant dient: ...quin poder de persuasió... De fet, d'això tracta la publicitat, de persuadir a l'espectador, oient, lector, transeünt, conductor,... ningú no se n'escapa, ja que ens bombardeja constantment. I aconsegueixen el seu propòsit: vendre.

La publicitat ha utilitzat molts mètodes per vendre el producte de torn, però els anuncis més controvertits són aquells que, literalment, toquen la fibra. És un model de comunicació molt agressiu, que juga amb els sentiments del receptor, fent-li creure en una vida millor si no fa allò que li aconsella (per no dir que obliga a fer).

Quan era petit, m'agradaven molt els anuncis i fins i tots els meus pares els havien arribat a gravar per tal de tenir-me distret mentre em donaven el menjar. Encara em continuen agradant, sempre que no me'ls miri com a consumidor i entenent que hi ha veritables despropòsits com també hi ha programes dolents o pel·lícules infumables. Perquè també tinc clar que la publicitat és la perversió del sistema capitalista: gastar diners uns per a què d'altres en gastin més. Aquesta és una idea del discurs de Serge Latouche i que trobo molt encertada.

Seria possible que la publicitat, ara una eina perversa, fos la clau per aconseguir un canvi radical, un canvi de paradigma, avançar i deixar enrera la societat del consum? Qui seria capaç de destinar recursos per influir en els hàbits dels habitants, no d'aquest planeta sinó d'aquell 20% que consumeix més del 80%, que som els qui realment tenim la culpa de la situació actual?